Cròniques de Guinea: el país de la Bauxita (Article publicat a "El Pèsol Negre" núm 45)

Entrava a Guinea amb el regust agredolç que m’havia deixat Guinea Bissau. Guinea Bissau és un país bastant peculiar d’Àfrica occidental on havia fet molt bones coneixences i havia disfrutat de l’hospitalitat africana més sincera. Per altra banda, les seqüeles de la suposada malària encara es feien notar. Dic suposada perquè no vaig ser capaç de trobar un sol metge en tota la zona sud d’aquest minúscul país. El país estava de potes enlaire, quan vaig entrar feia poc que havien matat al president, a un tal João «Nino» Vieira. Els militars havien entrat a casa seva i se l’havien carregat com a resposta a l’atac que havia rebut el cap de l’exèrcit dies abans, el General Tagme Na Waie. Mentrestant, la població restava insensible i indiferent als fers i desfers dels seus governants. El desig majoritari palpable arreu era que es matessin tots entre ells i els deixessin en pau. Guinea Bissau és una ex-colònia portuguesa amb uns índex de pobresa molt exagerats i l’última colònia a «independitzar-se». Una de les peculiaritats del país és que és l’escala que fa la cocaïna arribada de sud-americà abans d’entrar a Europa i és pel control d’aquest mercat que es produeixen magnicidis quotidians. El serveis sanitaris no funcionaven ja que els metges portaven mesos sense cobrar els salaris i el mateix passava amb els mestres. Els únics que cobraven eren els militars i la policia. Però no és sobre Guinea Bissau de què vull parlar.

Seguint amb el fil de la història i després d’incontables hores dins d’un land rover atapeït de gent i mercaderies vaig creuar la frontera i vaig arribar a Guinea, més concretament a Conakry, la seva capital. Per sort o per desgràcia a la capital guineana hi tenia un contacte que havia trobat a la web www.couchsurfing.org que m’acolliria a casa seva. Era un pis luxós situat a la zona rica de Conakry i dins d’una urbanització emmurallada i vigilada les 24 hores. En Rob era un nord-americà que tenia una consultoria i vivia amb un altre nano blanc, també americà i que també treballava a la capital guineana. Els dos havien sigut Peace Corps. Fent un incís, el programa de Peace Corp (cossos de pau) és una maniobra dels estats units que consisteix en enviar i pagar a nord-americans joves una estada de dos any en un lloc concret dins la geografia mundial. No tenen cap programa fixat i solen ser lliures per triar el projecte que volen desenvolupar, i no n’han de passar comptes al seu govern en cap moment. Normalment es dediquen a muntar cooperatives o a la pedagogia. Més enllà del colonialisme cultural i la implantació de dinàmiques capitalistes en regions on es mouen amb altres lògiques els Peace Corps són un contacte permanent del govern estadunidenc amb els països hostes. En aquest sentit es normal que alguns d’ells acabin treballant als països on han estat durant el programa aquest cop treballant directament per multinacionals o les institucions americanes. Era el cas de l’amic del Rob (el nano que m’acollia), no m’enrecordo del seu nom però suposarem que es deia Steven. L’Steven treballava pel departament de defensa del govern dels Estats Units (es llegeix exercit dels EUA) en col•laboració directa amb l’exèrcit guineà. Les seves tasques eren de logística i coneixia a la perfecció totes les armes, tancs i maquinària de què disposava l’exèrcit de Guinea amb el qual treballava. Lògicament no em vaig sentir bé amb cap d’aquests dos personatges i vaig decidir marxar d’aquella casa.

Mentrestant la situació política de Guinea era d’allò més delicada. A finals del 2008 el president que havia governat durant dècades aquesta ex colònia francesa, Lansana Conté havia mort. Immediatament hi va haver un cop militar i el nou president va passar a ser el militar Moussa Dadis Camara. Dadis va afirmar que el seu govern era transitori i que al 2010 convocaria eleccions i que ell no es presentaria però les seves ànsies de poder el van fer canviar d’opinió en breu, cosa que incomodà a la Unió Europea pels motius que explicaré més endavant. Els seus discursos esperpèntics i autoritaris on no deixava passar l’oportunitat d’escridassar en públic als rivals, ja es coneixien com els shows d’en Dadis es barrejaven amb els videoclips que emitia la televisió guineana ballant amb ballarines i cantant que acabaria amb la corrupció. Mentrestant, França i, com vaig comprovar jo mateix, els Estats Units seguien donant suport econòmicament i logísticament el seu exèrcit, França concretament amb dos milions d’euros a l’any en matèria de col•laboració militar, a més de la venta directa d’armes. Tot i així les relacions amb França després de la independència no eren bones, Guinea fou un dels països que més enèrgicament es va apartar de la seva antiga colònia a partir de l’independència. Tot i així França no es vol quedar endarrere amb el repartiment del pastís.


Dadis Camara, antic cap d'Estat de Guinea victima ´d'un intent d'assassinat el 3 de desembre passat.

I es que a Guinea hi ha molt que repartir-se, sota el sòl d’aquest país hi ha el 40 per cent de les reserves mundials de bauxita (mineral de què se’n deriva l’alumini) i els països occidentals no es volien quedar endarrere. No es d’estranyar que les mines de bauxita del país són propietat de tres de les més grans companyies d’alumini del món, Alloca d’EUA, Alcen de Canadà y Rosal de Rússia. Els governs d’aquests respectius països no van dubtar en donar suport i finançar a través de la firma de contractes milionaris amb l’antic govern de Guinea, corrupte i dictatorial. Però és ara que Guinea passa a primer pla de l’actualitat internacional, a l’igual que Zimbabwe i altre països d’Àfrica i es considera als seu govern com de tirànic i salvatge. Però perquè ara? i perquè Guinea i no Gabon, Camerun, Níger o qualsevol altre país Africà que també esta en mans d’assassins?

El tema és que Guinea, comandada per Dadis va firmar amb Xina un contracte on el país asiàtic es compromet a invertir a Guinea 4,5 mil•liars d’euros en infraestructures i per l’extracció de bauxita, or, ferro, petroli… donant l’esquena a les empreses occidentals i als seus govern que fins a setembre de 2009 havien col•laborat estretament amb el dictador Dadis i els seu precursor.

El 28 de setembre passat i davant les declaracions de Dadis afirmant que es pensava presentar a les properes eleccions els partits de l’oposició van convocar un míting a l’estadi de Conakry. La manifestació, legalitzada pel govern es va saldar amb més de 150 morts, milers de ferits i desenes de violacions quan els soldats de Dadis van entrar salvatgement a l’estadi per avortar l’acte polític.

Immediatament em va venir al cap la imatge de l’Steven, l’americà que vaig conèixer a Conakry i que col•laborava estretament amb els botxins.

El 3 de desembre passat, m’assabento que Dadis esta hospitalitzat a Marroc després d’una tentativa d’assassinat. El responsable és Toumba Diakité, un altre militar de la junta que governava el país i que Dadis havia acusat de ser el responsable de la matança del 28 de setembre, al•legant que ell no podia controlar l’exèrcit. Amb Dadis en estat greu i amb Toumba fugit el país rau en mans ara mateix de Sékouba Konaté, el numero tres de l’anterior govern i que ja ha sigut beneït per les potències occidentals.

L’ombra de França en l’assassinat no ha tardat en aparèixer i en resposta els gendarmes que custodiaven l’ambaixada francesa a Conakry van ser ferits per dispars de bala no fa massa dies.

Les relacions dels països occidentals amb les seves antigues colònies segueixen sent relacions d’explotació. Guinea n’és un exemple però són la majoria de països africans que veuen els seus recursos espoliats per tercers països en molts casos, les antigues colònies. Si bé estan entrant nous actors dins del panorama d’espoli Africà encara és França el país amb major nombre d’empreses estrangeres al continent. Dins d’aquest marc ha entrat amb força la xina, nova colonitzadora d’Àfrica i en pugna directa amb els països occidentals pel control de les seves matèries. Per aconseguir-ne el control es dóna suport directe a dictadors (com és el cas de Gabon, Camerun o Níger) a nivell econòmic i de subministrament d’armes i s’alimenten conflictes armats (com el cas de República Democràtica del Congo). Més enllà d’assenyalar als governs africans o europeus i a les seves empreses caldria reflexionar qui són els compradors de les mercaderies espoliades. Som nosaltres els últims beneficiaris de l’explotació, ja que amb aquesta relació d’espoli ens arriben productes manufacturats que ens faràn la vida més còmoda (que no més plena). Un cooperant que treballa per una ONG al Congo es feia la pregunta si realment nosaltres podíem reclamar el dret a tenir ordinadors portàtils, mòbils i aparells d’última tecnologia. Els ordinadors portàtils porten un mineral que prové de l‘est del Congo (el Coltan) i que és el responsable de la guerra que fa anys que dura.

Podem reclamar el dret a tenir objectes sofisticats però per a nosaltres aquest dret suposa l’empobriment i l’alimentació del conflictes armats. Fent-se a nosaltres també còmplices.

Alguns enllaços:

http://www.slate.fr/story/11653/lombre-de-la-chine-sur-la-guinee

http://survie.org/francafrique/guinee-conakry/article/guinea-2006-2007-2009-siguen-las

http://forum.guineenews.org/forum_posts.asp?TID=2155

http://www.elpais.com/articulo/internacional/pais/bauxita/elpepiint/20081226elpepiint_10/Tes

http://www.lavozdegalicia.com/lugo/2008/10/10/0003_7211872.htm

http://www.alcoa.com/guinea/en/home.asp

http://www.sourcejuice.com/1272116/2009/10/20/Los-medios-comunicaci%C3%B3n-Francia-China-Guinea-firmaron-enorme-sin/es/

http://www.afrol.com/es/articulos/14671

Hora de donar les gràcies. A Berga altre volta

Tornem a estar a Berga, en plena resaca del viatge. Sembla que han sigut dos dies i
han sigut 7 mesos i mig. El temps pasa volant. Abans no m'en descuidi vull donar les gràcies a bastanta gent per tot el que m´han donat.

Al cofoi per acompanyarme al comensament del viatge a Senegal. al Pablo un xaval que curra per una ONG a Dakar que em va acollir una setmana sencera a casa seva. Al Pere, amic del cofoi per posibilitarme un munt de contactes a Dakar que em serien super utils i per deixarme el seu pis. Al Aris, amic dels dos ultims, senegales que intenta tirar endavant una empresa de turisteo i que em va portar de festa a una soiré senegalesa on vaig haver de ballar davant centenars de persones. Al Papis i al seu colega que no ménrecordo com es diu, per ser un guies genials, transparents com les aigues de l'índic i uns dels senegalesos mes ben parits que vaig coneixer. Al Chuck, el nigeria que vam coneixer amb el cofoi a Cap Skirring i que destilaba honestedat i que lluitava per guanyarse la vida venent cuadres de qualitat en un pais que no era el seu. Al Jah, el guia guineà d'un parell de guiris sosos que vam coneixer amb el cofoi a saint louis i que ens vam endur de festa, guiantlo nosaltres, mentres els seus dos clients dormien a l´hotel. A la familia de senegalesos que ens van guiar fins al cami de forma totalment desinteresada quan amb el cofoi ens haviem perdut portant la moto anat a les cascades de Indefelo despres de visitar la seva humil familia en terres sahelianes en un clima totalment inospit. Als habitants de Iwolo, per la seva hospitalitat i pel menjar suculent al que ens van convidar. Al Luis i tota la seva tropa, al sud de senegal amb els que ens vam menjar centenars de delicioses ostres a casamance. Al Hola, senegales que havia viscut o sobreviscut a Barcelona venent collerets al bar opera de la rambla i que ens va guiar per la zona de casamance i convidar a veure la seva familia. Als senegalesos amb els que vam compartir litros i litros de vi de palma despres d´oferirne una mica als nostres ancestres abans de cada glop. Al senegales que vam coneixer a la zona també de casamance, extrovertit com la majoria de oest africans, jornaler, que vam coneixer en un poble molt humil i que vam tornar a trobar treballant explotat de jornaler en una plantació i amb el que també vam compartir alguns glops del vi blanc de les palmeres. Al Ferran, catala que treballava amb els ximpanzes de Kedougou i que ens va asesorar al planejar una ruta interesant per senegal.
Al Papis de guinea Bissau, xaval que es guanyava la vida comprant roba a Gambia i venentla al seu truculent pais. Que vaig coneixer al trajecte zinguinzor-Bissau i que em va acollir a "casa" seva de forma desinteresada, convidar a diferents apats i que em va pasejar per tota la ciutat a veure la seva familia. I que finalment em va obsequiar amb un amulet de protecció que per ells es extremadament valuós.
Al gerent de "l´hotel" de guinea bissau on em vaig pasar varis dies recupentantme de la "malaria" que em va tractar genial i amb el que vam tenir interesantisimes conversacions sobre el seu conflictiu pais. Al Papa, forner i granger, del poble fronterer amb Guinea (Conakri) que al quedarme tirat enmig del no res em va acollir a casa seva, preparantme el llit i acondicionantme el seu magatzem d'anacarts perque m´hi quedes a dormir. Despres, com sempre, de convidarme a coneixer la seva familia i a un suculent dinar guineà. Tot, com sempre en aquest pais, de forma totalment desinteresada. Al Holandes que vaig coneixer a Conacri, amb el que vam coincidir a casa d'un ex peace corp america, que vaig trobar al www.couchsurfing.org i amb el que ens vam fer de seguida, amant dels boscos, que ho havia deixat tot per anar a treballar en aquest pais tant complicat com a agent rural amb la tasca de fer l'inventari d'especies dels boscos tropicals secs del sud de guinea. Finalment la seva feina va ser abortada abans de començar a causa de la corrupcio endemica que pateix Guinea. Els diners pagats pel govern alemany pel projecte van desapareixer. Dadis camara, moret ja!
Al guia que vaig tenir per travesar a peu els 40 o 50 K la frontera entre guinea i senegal, des de Mali ville fins a Indefelo (on havia estat ja amb el cofoi). Un africa tipic, escanyolit, fort com un roure, capas de soportar les condicions climatiques mes adverses i lluitador que ho donava tot per tirar endavant a la seva familia en un dels paisos mes pobres. Que emigrava sovint a Senegal per treballar venent recarregues de telefon mobil i que va ser estafat i explotat pel seu propi oncle.
A la montse, es clar, per recorrers milers de kilometres per venirme a veure a Senegal i amb la que vam pasar moments inoblidables en terres bastant inospites pels guiris blancs. A la parella de holandesos que vam coneixer al a frontera de Mali, que al veurens perduts ens van portar amb el seu camio fins a Kayes, el primer poble de Mali, que s´ho havien vengut tot per comprarse un camio acondicionat i recorrers el mon.
al Brice i al Bass, per acompanyarnos part del viatge per terres de Mali, el primer frances i el segon senegales, humils i agradables i que espero tornar a veure en un futur. El bass no va dubtar en convidarnos a casa seva, tambe a veure la seva familia i al tipic plat delicios senegales, El tiub si no recordo malament.
Al guia que vam agafar a Mopti, que ens va portar en piragua pel riu niger i que ho va donar tot per protegirnos de l´harmatam, vent sahelià que pot portar a tormentes d'arena que cobreixen el cel de foscor absoluta, com va ser el nostre cas.
A L'Arhur, el frances que vam coneixer a Sevare, Mali i que ens va acollir a casa seva despres de contactar amb ell a traves del www.couchsurfing.org
Al Gibril, Burkinabe, que va ser el nostre guia durant un dia a Bobo, sud de Burkina i que ens va acabar convidant al casament de la seva germana, on vam asistir i disfrutar d'una ceremonia animista. Aixi com de litres i litres de cervesa de mill i vi de palma.
Als Zem de benin, son els conductors de taxi-motos de les ciutats de Benin, d'una eficacia brutal, honestos, millors que qualsevol guia, coneixedors de tots els carrers i formes d'arribar a qualsevol part del pais sortint de Benin, em va ser de gran ajuda, uns cracks!
Als camerunesos, senegalesos i beninesos de Cotonou amb els que feia el cafe cada dia a la parada que tenien a sota el meu hotel i amb els que pasava hores xerrant de qualsevol cosa cada dia durant la setmana que vaig haverme déstar en aquesta ciutat horrible que es cotonou esperant que els de Virgin nigeria trobesin la meva maleta.
Tambe al currela de una petita tenda de alimentacio i de tot i mes, a Kaolack, a Senegal, on pasava els matins fent temps esperant que arrives la montse, xerrant amb ell i explicantme com funcionava tot al meu voltant.
Al Guardia de l´hotel de Cotonou que em va fer un favor enorme portantme un paper a l'aeroport que m´havia descuidat de donar.
Al parell de francesos que vaig coneixer al nort de Benin, amb els que vaig viatjar, super macus pare i fill i que viatjaven per un mes o aixi per terres de les tata somba (nort de benin i togo). (uns dels pocs guiris que vaig coneixer a benin)
A la cecil, monja camerunesa que coneixia de feia anys i que tot i que no coincidim en res a nivell de creencies i de idees em va acollir i ajudar durant el parell de dies que vaig estar a Sinandé.
Al guiri alemany que veig coneixer i vam viatjar a Togo, a la festa dels Evala, al costat de Kara. La festa eren rituals d'iniciació i que representaven el pase a l'edat adulta per a molts joves, eren ceremonies on es lluitava.
De Ghana, donar les gracies, sense dubte al Papis, un nanu que vaig coneixer al sud del pais que currava netejant diposits de les gasolineres i que em va portar amb el cotxe de la feina amb els seus culegues curreles fins a Accra, a 500 km dón ens trobavem de manera desinteresada i que em va convidar a dormir i a menjar a casa dels seus pares i em va acabar donant tot de roba que encara porto.
A la mama que vaig ajudar a portar les maletes a l'arrivada a l'aeroport de cameron i que em va acompanyar fins a l´hotel, el dia seguent em va venir a buscar amb el seu tiet i vam anar junts fins la capital de cameron, on el seu marit ens va venir a buscar a l'estacio de busos i em va portar fins a on estava la meva mare.
Als meus pares, la montse, al meu germa i la seva novia, es clar, per compartir les experiencies africanes durant unes setmanes. Amb la meva mare ens ho vam pasar genial anant fins a la selva camerunesa. A les monges cameruneses que em van acollir a Yaounde.
A les mames que em van ajudar a creuar la frontera cameron-gabon, gens facil i on em vaig trobar amb mil i uns ploblemes al arribar a Gabon.
Al gabones que vaig coneixer a Bitam , al nort del pais, que parlava castella perfectament i que havia viscut durant 6 mesos a andalusia, estudiant nose que. Vam compartir algunes cerveses, que no em va deixar pagar i vam tenir divertides converses sobre el xoc cultural que li va soposar viure a europa.
Al nanu de libreville que em va treure d'un merder impresionant, minuts abans que tota la capital de gabon es veigues inmersa en el caos em va aturar un taxi, asegurar que era un taxi real i va fer que em tornesin immediatament a l´hotel. Als nanus de l´hotel amb els que vam compartir la por generalitzada per la incertesa de no saber el que estava pasant.
Ja a Mayumba, a la frontera amb congo, a la Paula al nando i al angel, espanyols que curraven en diferents coses i amb els que vam coincidir de casualitat al cul del mon. La Paula una andorrana que em va acollir a casa seva i convidar a una excusrio a veure balenes, genial! merci paula! ens veiem aviat.
A la familia Gabonesa amb la que vaig viatjar durant 3 dies, creuant la frontera gabon-congo i amb els que ho compartiem tot, els menjars, les cerveses i converses interesants.
Al chofer congoles que un cop acabat el trajecte de 8 hores amb la picap em va portar fins a la porta de l´hotel que em va buscar per mi, despres com sempre de pasar a veure tota la seva familia a Pointe noire, a Congo.
Al Cristoph es clar, que vaig treure couchsurfing i que em va acollir 5 dies a ca seu, portantme de festa cada dia i amb el que ens vam fer rapitadment, frances que currava en una empresa de electricitat a la capital de Congo, a Brazzaville.
Al Michaelvo, belga que vivia a Kinshasa, capital de l'altre congo i que em va rescatar dels serveis de immigracio que em tenien sota un interrogatori que ja durava mes de tres hores. El vaig treure de couchsurfing tambe, em va acollir a casa seva i vam sortir a fer algunes cervesetes en un ambient la mar d'amable i totalment congoles.
Al frances amb el que vaig viatjar a namibvia durant 2 setmanes, un fart de riure, amb els eu cotxe que s´havia comprat a suadfrica i que volia vendre a Nairobi (Kenia)i amb el que am viure les mil i una histories.
Al pep es clar per matarse en venir a Guinea equatorial amb l´objectiu de poder trobarnos, va ser un desastre, la burocracia guineana ens ho va impedir, pero tot es va arreglar a africa del sud, on finalment ens vam trobar, es va sortir amb la seva i vaig tornar amb ell. A la resta, a la llum, albert i armando, per venirme a veurem al cul del mon i per duisfrutar a la nostra manera del turisteo sudafrica.
A la xavala que em va acollir a Zimbawe, a casa seva, per ser amable amb mi i per convidarme a un suculent supar a la seva terrasa fet per 2 chefs de restaurants.
Als madrilenyos que vaig coneixer a sudafrica i amb els que vaig viatjar al cap de bona esperansa i amb els que vaig compartir bons moments a la locura de Cofie bay!

A tota la gent amb els que m´he enviat mails, que he anat coneixent viatjant, a tots els que heu anat seguint el blog, que heu fet comentaris o que senzillament pasaveu a treure el cap per saber on parava i que seguia viu.

Em descuido a desenes de persones, pero que hi farem tu! no puc enrecordarme de tot!

Tindre visita!

eee, pues resulta que aquest 4 pesonatges em vindran a veure per un parell de setmanetes! genial vamus. Altre volta jo estic a Sudafrica, Johannesburg, la ciutat de la paranoia, aquests nanus arriben entre dema i dema pasat i la intencio es la de viatjar a leshoto, costa sudafricana, pujar a un parque molt munic amb animalons i coses i si hi ha temps relaxarnos a les platges mozambiquenyes! el plan pot canviar, sens dubte!

namibia-bostsuana-Victoria falls (Zimbawe)

Us faig cinc centims de tot plegat!
Primer 4 apunts de namibia. Namibia com ha havia dit es un desert, diferents tipus de paisatges, pero tots desertics. Amb una calor increible!!!
El viatge: vam sortir de la capital i vam anar direccio a l'skeleton coast, abans vam parar a la reserva de morses a fer algunes fotillus, nomes a fer algunes fotillus perque la pudor era extremadament vomitiva! Tot seguit vam seguir cap a l'skeleton coast. Es la costa nort de Namibia, amb una historia bastant sinistra. Es basicament un desert que arriba fins el mar, pero la intensa boira que cobreix la zona costera fa que els vaixells portin 500 anys naufragant a les seves costes. Als pringats que encallaven a les costes de l'skeleton coast els esperaven 200 km de desert fins a arribar a zones mes amables. Total que tot quisqui que encallava aqui la palmava. Al llarg de la carretera encara es veuen nombrosos vaixells encallats a la platja, alguns realment moderns. Els paisatges aqui, dels millors que he vist mai, segons anavem avansant amb el cotxe el paisatge canviava cada pocs minuts.
Vam abandonar lskeleton coast, despres de fer nit en un camping abandonat i vam seguir direcci'o a outjo, d'alla cap a etosha nacional parc. Son basicament les fotos de animals. Va estar be, pero al cap dun dia de paseiar pel parque un es cansa tu! al final vam optar per anar a comprar algunes cerveces, i arribarnos fins a una basa d'aigua a esperar que els animals tinguesin sed i anesin a beure. Es molt mes facil, no cal que busquis els animals, ells ja venen a tu. Genial vamos.
Despres cap a Rundu, a un camping esplendit on vam fer dues nits, descansant i paseiant pel riu (ple de cocodrils!!) amb una barqueta que ens van deixar els nanus simpatics de l'hotel (erem els unics clients).
I cap a la frontera amb Botsuana, a un camping tambe molt simpatic, amb les tendes just a la vora del riu des don podiem veure a diari els hipopotams pasar. Vam arribarnos fins a un miniparque al costat del camping i va estar be, ple d'elefants que ens van barrar la carretera per mitja hora i micus i hipus i demes animalons!
I cap a Botsuana, vam arrivar a Maun i plivia a bots i barrals, esperavem visitar l'okavango delta que es la atraccio mes important de botsuana i el delta dintre terra mes gran del mon. Els preus eren prohibitius, vam pirar cap a Kasane. Frontera amb Zambia, Zimbawe i Namibia. Alla vam visitar el parc nacional de Chobe, total que mes animals i mes animals, amb una barqueta paseiant pel riu. Els centenars de turistes fan la paseiada amb lancha menys idilica...
Per cert que els elefants a Botsuana estan arreu, varis cops conduint per l'autopista vam haver de parar bruscament perque un o varis d'aquests mamifers estaven tranquilament paseiant per la carretera.
I d'alla cap a Zimbawe. On estem ara. Vam arribar ahir a la tarda en un hotelet molt xulu i com sempre buit totalment. Ahir era lluna plena i les catarates victoria estaven obertes, nomes aqui en tot el mon es dona el fet que es pot veure l'arc de sant marti en plena nit. La llum de lluna plena ilumina les caratares i l'arc de sant marti apareix en mig de la foscor! A mes l'espectacle de veure unes de les catarates mes impresionants del mon amb la lluna de fons no te preu (be si que te preu, 30 dolars que ens van clavar!)

Avui de relax, a Vicotira falls i dema anirem a veure les catarates de dia!

Fins aqui arriba el viatge amb el nanu frances, ell a partir d'aqui anira cap al nort, zambia i jo creuare zimbawe per arribar a Joburg, on pasare a recollir als 4 nanus que venen a l'africa!

La meva conta bancaria esta sota minims pero per sort un nou ingres d'un antic prestam em permetra allargar la coseta algun meset que altre mes!

Aleeeee xau xau!


El frances!

Camping souvage

Posta de sol. Botsuana

Busca el cucudrilu!
alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5400167823809227202" />
Lipupotams a Chobe, Botsuana

Elefants a la carretera

Cucudrulus a Chobe nacional parc (Botsuana)

Ruta per Namibia!

Estic viatjant amb el nanu frances i genial ara estem al nort de Namibia, dos dies mes i pasarem a Botsuana. Us deixo amb algunes fotos del Pais. Uns paisatges genialisims tu!
Cliqueu a les fotos i les veureu mes grans!

Namibia

Epali nanus! a Namibia estem!

Despres de 20 hores ficat al bus vaig arribar a Windhoek (la capital de Namibia). El bus una meravella sensaciona! amb seients reclinables, aire acondicionat... res a veure amb Gana transports (companyia terrorifica senegalesa) on vaig pasarmi tambe mil hores per fer Bamako-Dakar...
Namibia es literalment un desiertu! algunes parts em recorden a la zona del sahel, la zona que voreja el Sahara, amb herba groga i seca i pocs arbres. Namibia te una extensio tres cops Fransa pero nomes l'habiten un milio i mig d'habitants! (Fransa en te 60) ho sigui que es un pais super poc poblat i amb ciutats molt disperses. Les carreteres son totes asfaltades i les ciutats, almenys les que he vist fins ara son modernes i occidentalitzades. A les afores, com sempre, hi han els subirbis o barris periferics on habita la majoria de poblacio...
Namibia no em deixa mases opcions, el transport public es molt limitat i no arriba fins als llocs mes interesants de veure, ho sigui que vaig haver d'agafar un tour (noooooooo!) la veritat que no m'agraden gens. La idea d'anar 3 dies tancat en un minibus, veient les mateixes cares i sense llibertat per fer i desfer no m'agrada gens. Pero es el que hi ha, i pasava de fer autoestop en un desert... aixi que vaig arribar a Windhoek i vaig enterarme dels tours, com que no en sortia cap fins al cap de tres dise vaig decidir arribarme fins a la ciutat costera de Soakmund, a uns 350 km de la capital. Una merda ciutat, es com un lloret de mar per alemanys, l'arquitectura es totalment alemanya i nomes hi ha que turistes (alemanys es clar). Com que no m'agrada aquest rotllo vaig decidir fugir de seguida. Tot i aixi, tot just sortint de la ciutat direccio ja hi ha el desert. Les dunes arriben fins ben be al costat del mar, un paisatge esplendit. Darrera les dunes pues tot de guiris fent el cabra amb els quads, snowboard a la sorra i demes tonteries que la gent paga per fer. El dia seguent agafava el transport public cap a la capital altre vegada. EL transport public segueix sortint quan tenen el vehicle ple, pero es respecta la logica de una persona un seient i els minibusos (combis) son bastant nous. Les estacions de minibusos son organtizades, hi ha pocs busos i es molt facil ensortirte's. Vaia diferencia vamos amb la altre africa de mes amunt! Sempre ademse tens la oportunitat d'agafar busos mes grans i mes confortables, pero vaig decidir agafar combis perque es mes divertit. Els nanus de Namibia tambe van bastant a la seva i hi ha molt mestisatge. La presencia de blancs, molts d'ells descendents de alemanys o africaners provenents de sudafrica es tambe nombrosa. Aqui pero no hi ha tant la paranoia de la seguretat, cosa que s'agraeix.
Vaig tornar a Windhoek i vaig pillar el tour, el tiiiiiiiiipic tour cap a Sossusvlei, 3 dies de viatge pel desiertu, una de turistes que te cagues!. I va estar sensacional que te cagues, com veureu en les fotos si aquest vespre m'animo a penjarles. El guia era un pirata de cuidadu, pero ens ho va fer molt mes be de preu que amb els altres tour operadors. En fin, que molt be. Al acabar la excursio del segon dia, a Sossusvlei, en ple desert va i sens posa a ploure tu... pa cagarse. A mi s'em va inundar la tenda, que semblava un aquariu i vaig haver de correr a demanar ajuda als nanus de recepcio. En, fin, te guasa.
I he tingut sort, (un altre cop). He conegut a l'hotel un nanu de Fransa que esta fent el viatge fins a Kenia. Te un cotxe propi, que s'ha comprar a Joburg i que pensa revendre a Nairobi. Pues resutla que estava buscant gent per compartir la betzina, ho sigui que m'he apuntat rapit! i aixi puc estarme una setmaneta mes a Namibia sense haver de fer el pamplines i haver d'agafar mes tours aburrits i cars (aixo si amb uns paisatges increibles). Aixi que dema ens anem cap al nord i despres pasarem a Botswana i despres ell continuara cap a ZAmbia i jo ceruare Zimawe per anar a troabarme amb els nanus que venen a l'africa!

I resulta que no venen 3 colegues, sino que al final venen 4!!! jasjajsjas, super bien vamos!

Ale bandarres, per aqui tot be, pasant calor pero tot a puestu!

canvi de mon, de Congo a Sudafrica

Epali nanus, molt de temps sense escriure pero aixi van les coses. Aprofito que estic a Cape Town (Sudafrica) i aqui la conexio a internet es excelent. Aixi que tindreu fotos.
Tornant al relat tant i tan emocionant que ens ocupa. Vaig arribar a Brazzaville, la capital del Congo i em vaig allotjar a casa del Cristoph, un nanu de couchsurfing.org super genial. Brazza una ciutat curiosa, les referencies que tenia de la ciutat eren pracitament nules, doncs a la lonely planet de Africa que portu els autors no havien trepitjat ni tan sols el pais (es masa perillos...., bajanades!). Com deia es una ciutat extranya, entre mig de grans edificis nous encara queden vestijis de la ultima guerra civil del congo, que va acabar al 99. Edificis plens de forats de morter, mig destruits i amb mil forats de bala i d'un caire grisenc gens atractiu... Brazza no te cap mena de atractiu, tot i aixi el sistema de taxis esta ben organitzat i fins hi tot hi ha algun que altre caixer automatic. Tot i aixi jo vaig estar bastant al marge de tot. La ciutat te pocs atractius que vaig visitar de seguida. Els rapits del riu Congo i poca coseta mes. Em vaig dedicar mes al que seria la vida nocturna, i vaia tela!
Els congolesos em resulten mes dificils, la exitencia de bastants blancs al pais que venen a fer moooolts dinerons treballant per empreses extrangeres i la gran diferencia social palpable fa que els congolesos et veiguin com una font inesgotable de diners gratis. No es extrany que et parin pel carre i et demanin 100 dolars, com si fos la cosa mes normal del mon. I de fet per a ells no es extrany, tu tens diners i en la cultura d'aquest raco de mon, qui te diners esta obligat a compartir. En fin, una relacio complicada. El critoph em va portar a tots els bars i clubs d'arreu de Brazza, turisme de nit! I de dia pues donant voltes per la ciutat i intentant aconseguir vises imposibles, com la de Angola.... Me la van tornar a denegar per tercera vegada. Al cap de 6 nits a casa del Critoph al igual ja era hora de marxar, vaig comprar el bitllet cap a Johannesburg, Sudafrica que em sortiria de Kinshasa, capital de RDC (l'altre congo). Un dia abans de creuar el riu congo que separa Brazza de Kin vaig contactar amb un couchsurfero de l'altre banda del riu. M'acolliria! geniaaaaal i em resultaria de gran utilitat la veritat... En fin. Vaig abandonar Brazza i cap a Kin. Alguns tramits burocratics, cap soborn (que raro) i ja estava a la barqueta direcci'o a Kin. 15 minuts de travesia i vaig arribar a l'altre congo. Les coses per a mi no em resultarien gens facils al arribar. En primer lloc la meva cartilla de vacunacio, tot i que la vaig fer forrar a Conakry segueix estant mig esborrada i en prou feines es veu el que hi posa. Fins ara la inutilitat de la majoria de oficials que estic segur que molts d;ells ni saben llegir havia jugat a favor meu. ELs oficials de Congo ja em van posar la primera pega al veure que no es podia veure l'any de vacunacio de la febre groga. Les tres horetes seguents mes les vaig pasar tancat mentres m'interrogaven en una sala de dimensions reduides . Erem varis extrangers, un parell de nanes de Gabon i jo. Estava clar que el que buscaven els policies eren diners. Vaig respondre les preguntes com vaig poguer, mentint es clar en practicament totes. Vaig cagarla profundament quan em van demanar quants diners portava i amb por de que si deia la cuantia real aixo despertes encara mes la cobdicia dels policies: vaig dir que portava nomes 20 dolars. Gran cagada. La seguent pregunta dels policies simpatics no podia ser mes logica: "i com penses sobreviure en una ciutat on l'hotel mes barat val 100 dolars la nit amb nomes 20?" jo ja no sabia on ficarme!! el meu pasaport va desapareixer de la taula. Continuaria el teatrillu interrogant a les dues nanes gaboneses. VA estar uns 45 minutets amb elles, venien a Congo per un congres de nose quin sindicat d'africa central que agrupava varis paisos. EL sindi tambe agrupaba Angola i els policies van comensar a discutir si Angola formava part de Africa central o no, gran tema de interes! i de importancia cabdal per deixar entrar o no un extranger al seu pais... durant uns 30 minuts van estar discutint sobre aixo, mentres jo estava simplement flipant pensant en com recuperaria el meu pasaport. Estava clar que Angola no formava part de l'africa central i per tant no podien entendre com les noies portaven una carta d' invitacio per un congres Centreafrica de sindicats on tambe hi figurava un sindicat angoleny....
En fin, pero la sort em va somriure de manera sorprenent. El Michaelvo, el meu contacte de COuchsurfing va entrar per la porta! tenia ja la cuartada perfecte, no tenia diners, no podia pagarme un hotel, pero en Michaelvo em deixaria molts diners i em podria pagar l'hotel! va colar, va colar! i em van deixar marxar sense pagar res. Algo senzillament extremadament anormal segons el Michaelvo. (la setmana anterior unes altres nanes que van estar a casa seva van haver de pagar 200 dolars...)
I cap a Kin! Kin la Belle! i una merda! una ciutat gris, lletja, sense cap atractiu de cap mena, de 7 milions de habitants plena de militars i policia que t'intentn robar a cada cantonada, amb uns nivells de pobresa insultants, amb 300 mil (si tres cents mil) nens del carrer. Amb militars armats de nacions unides arreu (quin bon rollo...) i amb una fama desastrosa. Vaig anar casa seva i vam estar fent petar la xerrada durant hores. Vaig entendre molts coses de la societat congolenya, com per exemple els cercles de solidaritat femenins, que son cercles de estalvi colectiu (res a veure amb el sistema de la celula que a casa nostra ens fan pasar com a alternatiu) o la bosa negra que porten tots els congolesos anomenada "On no sais jamais" (no se sap mai) on guarden tot tipus de coses que consideren utils i que els podrien fer servei en un futur (sobretot menjar, es com un tuper vaia jejeje)
Vam sortir de festa i molt be, sentint el pols Congoleny, un ambient genial amb garitus al carrer i amb bon menjar de carrer. Sense cap problema!
El dia seguent vaig agafar l'avio i cap a KIn. Una mica mes de soborn al senyor policia de l'aeroport (que extrany) i ja estava volant cap a Joburg (quin remei, doncs no m'han deixat creuar angola...)
Joburg, Vaig arribar i tela! grans llums, panells publicitaris arreu, ciutat occidentalitzada, grans autopistes, tot organitzat de manera extrema, vaig estar uns dies flipant, intentant acostumarme a una ciutat que s'asembla mes a les de casa nostra pero a on no m'hi sento a gust. La gent va a la seva, cadascu amb la seva vida, el seu estres, la seva ansietat, el seu piset i tots amb por. Una societat ezquisofrenica obsesionada per la seguretat, el control, les camares, les reixes electrificades, les armes, els gosos, els segurates... Els rics, viuen en guetos protegits per mil sistemes de seguretat i els nivells de delinquencia son alarmants. Logicament les desigualtats socials tambe. La taxa de desocupacio es altisima i totom desconfia de tothom... No m'he sentit mai be fent el guiri al marge del que esta pasant al lloc on estic i aixo es el que m'esperaria en aquest pais. Decepcionant, un pais de museu, amb paisatges, fauna i flora simplement espectacular, pero sense cap mena de interacci'o amb la gent que hi viu... En fin. Vaig pirar escopetejat de Joburg cap a Swazilandia, 4 dies plovent, merda! vaig pirar cap a la costa on vaig pasar uns dies de relax i de festa a la platja, on vaig coneixer a molts moxilleros d'arreu. Sobretot Alemanys, Holandesos i Anglesos. Pero no m'he sentit agust i tinc ganes de marxar d'aqui. Dema piru a Namibia. En aquests dies he anat a veure els pinguinus, he visitat un parque nacional molt xulu (el cap de bona esperansa) i he conegut gent realment interesant. Pero esta tot organitzat, amb la excusa del crim tot va al marge de la majoria de poblacio, els hotels, (backpakers) son cases de luxe en zones residencials allunyades de tot en barris morts. Al carrer no es respira vida, son grisos, aburrits, els mercats africans son aqui supermercats frets. Els diners van a para a mans privades i la societat ha de asalarirse per guanyarse la vida, en una societat que ofereix feina per a molt pocs. Ja no hi ha venedors ni mercats ambulants, estan prohibits. En fin, m'en vaig cap a Namibia dema, m'esperen unes 20 horetes de Bus!
Tot i aixi he pasat molt bons ratos en aquest pais que no m'agrada, sincerament per la gent que he conegut. En realitat em queda un bon record.
El dia 12 arriba la delegacio Berguedana-manya a veurem! pels que no ho sapigueu tres colegues em venen a veure!!! i estarem uns 15 dies fent una mica de Sudaf i Mozambique (si no hi ha nous plans) i tot el que estiguin escampant porai no penso tornar amb ells!!!
En realitat el meu viatge es un projecte per ensenyar als berguedans que existeix vida fora del nostre poble! (tot i que a alguns us pugui costar creure-ho! jejeje)

Aleeee petonets a totes!

congooooooooooooooo ahhhhhhhhh!!!!

Hola a totes; altre volta per aqui. Be han pasat un munt de coses; algunes bones i d'altres totalment desastroses (he de comensa amb una entrada morbosa perque la gent es segueixi llegint el post jejeje) Estic a Congo!
Vaig sortir de Mayumba direccio a Ndindi; 5 horetes de piragua rollo cayuco que em pensava que no arribaria mai ni mai. A dormir a Ndindi i d'alla a Nzambi; el primer poble de congo. Un altre vitge infernal per una pista forestal terriblisima, atravesant la selva o el que queda de ella. El xofer anava equipat inclus amb una serra electrica per anar tallant els arbres que estaven creuats a la carretera. I tambe equipat mb ampolles de wiski i cervesa "per veure mes be la carretera" com deia ell... Estan talant gran part de la selva, com a tot arreu vamos, a mes a la frontera de congo han trobat petroli pel que ja esta l'empresa TOTAL francesa (es clar) preparant el terreny per extreure el cru. Ja per la pista forestal ens va creuar furtivament un ximpanze. Vam arribar a Nzambi i despres d'un petit interrogatori em van estampar el sellu d'entrada al pais. Vam agafar una altre barca (aqui els rius estan per tot arreu es un martiri) i vam arribar a Concuati o algo aixi, com merda es digui aquest puestu on em pasarien totes les desgracies!!! Vaig estar viatjant amb una familia gabonesa i em va anar de conya perque a concueti no hi havia restaurants ni res pel que compravem el peix fresc del riu i cuinavem entre totes. Al arribar a concueti em van informar que estava al costat d'un parque nacional i de que a pocs quilometres hi havia un campament de blanquets que venen a salvar els animales ( ja s'els podrien fotre on jo se els seus animalets). Aixi que vaig llogar una piragua i vaig decidir arribarme a la oficina del parque ERROOOOOOOOOOR. El paisatge genial manglars per arreu; nenufers i demes coses maques; les no tan maques les mosques tse tse que em van picar per tot arreu.... Ens obriem cami entre els manglars que creiexen a mileeers; al cap d'un rato el piraguero (no dire el que pensu del piraguero que em va portar!!!) em va dir que veuriem ximpanzes, jo que soc un incredul i a Africa he perdut tota mena d'esperances de veure res quan em diuen que veure algo no vaig fer cap mena de cas. Pero els "simpatics" ximpanzes van apareixer de seguida. Vam estar admirantne un rato fins que el piraguero; el liiiiisto del piraguero va decidir acostarse una miqueta mes. Aixi que el ximpanze d'un cententar de quilos va pujar sobre la nostra barqueta. CAgum el piraguero!!!!!!!!! el ximpanze despres d'ensenyarlos les dents i de que jo corres cap a l'altre punta de la piragua; asentantme casi a la falta del piragueru estupid va comensar a obrir la meva maleta que estava a l'altre punta i a menjarse els meus medicaments contra la malaria! (ojala es mori) els intents del piraguero de foragitarlo de la barca eren inutils. El tio es va posar a plorar i a cridar com un boig i vam apareixer ben aviat per tot arreu els seus colegues, desenes de ximpanzes cridant al nostre voltant. Vaig estar apunt de fotrem a l'aigua; cagum el piraguero!!!!!!!! pero la cosa no va acabar aqui. Finalment el animal simpatic va agafar la meva maleta i va fotre el camp... amb el meu ordinador i tots els meus trastos de viatge!!!!!!!!!! estava histeric. Vam arribarnos amb la piragua fins al campament dels blanquets de wwf; si no m'equivoco. Hi havia una franceseta amb una camara de varis milers de eurus tirant fotus als ximpanzes. Els vaig explicar el que havia pasat i no vam mostrar cap mena d'interes. Van dirnos que tornes cap a la tarda que intenterien recuperar la maleta. Despres de recriminarnos es clar que perque haviem entrat al parque sense permis i que per veure els ximpanzes s'havia de contractar l'excursio de varis centenars de euros a pointe noire (on soc are i capital economica del pais). Vaig esplicarli que estavem intentant arribar al seu campanment per demanar informacio quan va pasar l'incident. Vaig marxar, ben ratllat i intentant no amargarme en exces. Vaig tornar al poblat i vaig esplicar el que m'havia pasat, la gent flipava amb la historia i totom es barallava per veure la foto del lladre sobre la meva piragua remenant la meva maleta. Despres van comensar a explicar histories de lu dulents que eren els ximpanzes i que feia 6 anys havien matat un criu de 4 anys. (posteriorment la gent del poblat va cremar el campament del parc i matar gran nombre de ximpanzes). Total que en pensar encara amb el bitxo de merda sobre la meva barca em cagu a sobre!
vaig tornar a l'hora que m'havien dit al parc, i el teatre estava apunt de comensar. Jo formava part de la funcio sense saber-ho. Vam arribar i els nanus del parc estaven amb la seva lanxa a motor donant de menjar als seus bitxos lladres. No em van dir res; ni tan sols saludar, i em van fer seguirlos amb la meva piragua a acabar de donar de menjar als primats bandits. La funcio havia comensat. Finalment vam arribar a la oficina. On la francesa (molt maca ella... ojala se la mengi un ximpanze!)em va indicar a on havia d'anar per recuperar suposadament la meva maleta. Vaig arribar a una barraca on estaven fent pa; hi havia 3 guardies forestals i sobre la taula un munt de cables rosegats, la meva maleta i la funda del meu portatil. En van fer seure, era la horta del judici, el nus del teatrillu. Em van comensar a fotre la bronca de la ostia per haver entrat "ilegalment" al parque, estava clar el que volien. Dineeeeeeeeeers., em farien un gran favor. Per cert jo encara no sabia res del meu portatil. el favor consistia en que no dirien res a la policia de concuati a canvi es clar de que els pagues una suma de dinerons, podia triar, pasar una temporada en una meravellosa preso congolesa o pagar-los. Jo estava flipant. Seguidament van portar el meu portatil. No estava mal... li faltava la pantalla pero amb una mica d'imaginacio el podia fer servir igual! sel podrien fotre on els quepiga el portail!!!!!; els meus carregadors de ipod, camara i mobil rosegats i la meva maleta dels xinus que havia comprat a Gabon. Un desaaaaaaaaastre. Pero la funcio seguia en marxa. total despres de barallarme amb tot quisqui i sobretot totalment desinflat pel que havia pasat i per com s'havien comportat aquella colla de lladres amb la permisivitat de la seva jefa francesa vaig discutir el soborn. finalment vaig pagar; perque em deixesin en pau; perque s'acabes aquella merderada on m'havien ficat. Despres de discutir i discutir vaig acabar pagant molt pocs diners, una gran sort em van dir, perque un altre frances que havia entrat el parc havent-se perdut i clar sense permis doncs el pobre desgraciat va acabar pagant mil cops mes.... que amables! no cal dir que els diners que van rebre van anar a parar directament a la butxaca dels guardies forestals; que ningu es pensi que son pels ximpanzes!
Vaig marxar d'alla ben ensupit; pero menrecodu perfestament de la cara de la senyora francesa que dirigeix el programa.
Beeeeeee, pero ja esta! nomes afegir un apendix al consell que jo donu a la gent que viatja. Els dic que s'allunyin de la policia i dels borratxos (allunyarme tambe dels guardies forestals es el que havia d'haver fet jo, lladres!!!!) ara hi afegeixo tambe els ximpanzes!
La unica sort que vaig tenir es d'haver fet copies de seguretat de les fotos del viatge a casa la paula abans de pirar, sino em moru!!!
El dia seguent vaig marxar del poblet, vaig agafar una picap i cap a Pointe noire, a on soc ara i capital petrolera del pais. Pel viatge els nivells de pobresa que vaig veure son increibles, aixi si a cada poblet hi havia la bandera congolesa al centre. Que es vegi que esta fent la seva patria per ells.... Tot plegat va canviar de cop quan estavem arribant a pointe noire, la carretera va pasar a ser d'una pista foresta inpracticable a ser enquitreanda i al costat de la carretera estava ple de hotels i restaurants; els cotxes de luxe estaven per tot arreu. Em semblava estar a lloret de mar! Al arribar el primer que es veu son les grans plataformes petroleres al mar, estan per tot arreu!! la ciutat es super moderna i no difereix tant del que estem acostumats a veure a europa. Les desigualtat socials son insultats. En fin; a pointe noire el xofer de la picap em va acompanyar a l'hotel despres de ferme pasar a veure toooota la seva familia mentres jo m'estava morint de gana. Estic aqui a pointe noire; i suposo que m'en anire a Brazzavile (capital del pais) amb avio doncs el tren es suuuuper peligroso i tota la pesca. Aixi que agafare l'avio amb la famosa companyia Trans Air Congo i cap a Brazza... (famosa per ser una de les mes insegures del mon es clar...) A mes no he aconseguit que em fesin la visa de transit a l'embaixada angolenya!!! ahhhh!!!!
La sort que a Brazza ja tinc contactat un cuxurferu que m'acollira a casa seu ueeeeeee. I m'en vaig d'aquesta ciutat de pijos i cara on no hi ha res a fer!
Pero estic be eh; ja he comprat tot el que s'em va menjar el ximpanze (menys el portatil) i el viatge continua!
Tinc mobil congoles eh! el gabones ja no em funciona!

Ale deieu que els meus posts eren aburrits? pues ja no ho son jajajajajajjaja

fotos de gabon

Les dels disturbis i tota la pesca podeu trobarles pel google a internet (que se que mes d'un lector li encanten jejeje) jo no en vaig poder fer.
Aqui hi ha fotos del tren transgabones, balenes, la Lope (el poblet), uns elefants, bosc de bambu al costat de la carretera i a Mayumba nens i un pescador tallant les aletes dels taurons. Les de les balenes n'hi ha una que no es mevaaa!! es de la paula una colega andorrana que esta aqui salvant el mar i aquestes coses que fan les biologues marines! iujuuu
Ale m'en vaig cap a Congoooooo

Salut a totes i m'araden molt els cumentaris!! en frances i tot, vaia nivelazo!!

Temps de revoltes a Gabon

Bones a totes!Ja estic a Gabon, des de fa un parell de setmanes ven bé. I tela marinera tot plegat. Sincerament no esta sent un pais massa facil per la situació extaordinadira que esta atravessant
Però anem per parts. Des del principi.
Vaig surtir de Yaounde direcció a Kaye Ossi (frontera amb Gabon), el bus però va tardar molt en surtir i anavem tard. Vaig coneixer a una mama gabonesa que tambe creuaria la frontera amb mi. Vam estar junts tot el viatge. Sabia de la importancia de creuar immediatament el dia 28 o 29 perque el dia 30 eren les eleccions i tancaven les fronteras. Així que cap alla. Vam ser els ultims de pasar el post fronterer de sortida de Camerún. Ja en terra de ningu vam arribar a la frontera amb Gabon, de nit i sense iluminacio hi havia un policia dintre una cabana de fusta amb un unic fluoerescent. Estava supant i els mosquits li creaven una especie d’aureola que no el deixaven menjar de gust. Amb to arrogant em va dir que la frontera estava tancada i que tornes dema… Despres de discutir amb l’altre noia gabonesa em van deixar pasar. Pero hauria de quedarme a Bitam (el primer poble en cantó gabones) i els dia següent al mati fer els tràmits d’entrada al país. Pel camí de Yaounde a Bitam en un parell de ocasions els policies que paraven continuament el nostre bus em van demanar diners per poder passar (corrupció). Després de discutir mes o meny, posame mes borde o mes simpatic em van deixar pasar sense haver de pagar res.
A Bitam també em van demanar 15 eurus pel sellu d’entrada al país, cosa que em vaig negar en rodó a pagar, alegant que tenia tots els papers en regla i que no pensava pagar ni un duru mes. Vaig exigir parlar amb el jefe de immigració que finalment em va estampar el sellu d’entrada al pais amb molt mal humor però sense haver de ficarme la ma a la cartera.
A Bitam es respirava un ambient tens, la ciutat estava presa per l’exercit i hi havia molt moviment amunt i avall. Era el dia anterior a les eleccions i es notava. La gent estava molt dividida entre els diferents candidats. Les discusions estaven a tot arreu i a crits.
Vaig coneixer a un Gabones que em va convidar a unes cerveses despres de descubrir que venia de Barcelona. Ell havia tingut la oportunitat d’estudir a Salamanca durant 6 mesos i parlava el castella perfectament. Els gabonesos son molt macos, van bastant a la seva i pases bastant desaparcebut, la inexistencia de turisme fa que no t’atabalin ni et demanin continuament diners ni t’intentin estafar en tot el que compres o fas. Res a veure amb Mali o Senegal. Pero ara mateix estaven per d’altres coses. Han sigue les eleccions, despres de 42 anys al poder de Omar Bongo i amb la mort d’aquest per molts havia de ser un moment d’esperances pel canvi (com si la democràcia dones marge).
Vaig pirar de Bitam el dia seguet direcció al sut a Njole, al cap de nose cuantes hores i de pillar l’unic bus que sortia en tot el dia (era el dia de les eleccions) vaig arribar a njole, per constatar que el poble estava a 30 km del trencant (que ja haviem deixat enrera) que jo havia d’agafar per anar a la Lope, al lloc on volia anar. Njole es un poble de merda, tot estava tancat (eleccions) sense cap mena d’encant especial. Vaig estar esperarme un parell d’hores amb un altre nanu que vaig coneixer a vere si pasava algun cotxe en direcció a on volia anar jo. Finalment ens va parar un cotxe i em va acostar fins a on volia anar (unes 5 horetes mes…) vaig arribar destrosat a la Lope. Un poble encantador amb un parc nacional al costat que no esta malament del tot. El poble super tranquil, semblava tret d’una película de l’oeste. A diferencia del paisatge que havia pogut apreciar des de l’entrada de Gabon el bosc tropical super dens i impenetrable amb arbres inmensos i grans extensions de Bambú aquí el paisatge pasava a ser de sabana. Totes les cases estaven fetes de taulons de fusta. Vaig anar a veure els elefants del parc, no va estar malament. Al cap de tres dies vaig pirar, la meva intenció era arribarme fins a la capital (Libreville) a intentar tramitar la visa per Angola (visa molt difícil d’aconseguir). Va ser un error monumental. Des de la Lope arribava el tren fins a Libreville, el transgabones que creua tot gabon est a oest, sobre la linea de l’equador. Va ser un calvari terrible… Vaig anar a l’estacio i em van dir que el tren sortiria a la 1 de la nit. Vaig fer temps per la Lope corrent amunt i avall esperant la hora de pirar. Vaig arribar a les 10 d ela nit per comprar els bitllets i el tio de la estcio em va dir que el tren portava 3 hores de retard. Vaig anar a sobar a l’hotel, havent de fer els 3 km en plena nit i sense llum altre cop fins a l’hotel. Amb el perill de ser embestit per un bufal…. N’esta ple!! Vaig tornar a les 4… el tren va arribar a cuarts de nou del mati…. El tren no estava malament tu. Bastant rapit i confortable. Cap al migdia ja estava a la caotica i desesperant Libreville.
Vaig arribar i cap l’hotel. Les eleccions havien pasat i ja feia un parell de dies que la gent esperava el resultat (una mica sospitos no?) el dia seguent surto al carrer tot content i m’arribo a l’embaixada angolenya, que estava tancada!!! (no obririen fins anova ordre, havien de pasar les eleccions) ja pel carrer em vaig adonar que algo estava pasant o estava a punt de pasar en aquest raco de mon. La ciutat esta presa per l’exercit. Els antodustubris amb grans camions es pasejaven amunt i avall. Els militars amb les seves metrallets costiduaven cada cantonada del centre de la ciutat i totes les zones estrategiques de la ciutat, com ara les gasolineres. Els carrers estaven deserts i no circulaven casi vehicles, nomes tancs de l’exercit i vehicles militars. La totalitat de les botigues estaven tancades i es respirava un ambient enrarit. Vaig esperar mitja hora per trobar un vehicle per tornar a l’hotel. Parlant amb la poca gent que vaig trobar pel carrer em vaig donar compte de la gravetat de la situació. Vaig tornar pitat cap a l’hotel. Vaig tornar a l’hotel i justament estaven donant els resultats de les eleccions. Al cap de 3 dies. Despres de 42 anys 800 mil (dels 3 millons de persones que hi ha a Gabon) electors estaven cridats a les urnes. Nomes van votarne un 41 per cent. Havia guanat el candidat de França, be el que França apoiaba. Ali Bongo, el fill de l’antic president. Amb 140 mil vots seguit per dos canidadats mes amb 80 mil vots cadascu. Cal dir que els altres candidats havien sigut antics ministres de Bongo. Al acabar de dir els resultats tota la ciutat esta veure inmersa en el caos. La gent va surtir en masa al carrer a celebrar la victoria de d’Ali o a protestar. Les nombroses columnas de fum es veia des de molts punt de la ciutat. Pels carrers es van alçar barricadas i les clases mes marginalitzades van aprofitar per saquejar centenars de comerços i cremar vehicles i establiments. Van ser tres dies de tensió i d’un ambient de por generalitzat. La gent no savia que pasaria. A Port gentil la revolta va ser molt intensa. Casi la totalitat de la ciutat va ser arrasada pels manifestants que van buidar totes les botigues i cremar gran part de la ciutat. El consulat de frança va ser totalment destruit (no es perdona el seu suport a tants anys de dictadura de Bongo i ara al seu fill). Casi la totalitat de francesos de Gabon, incluits els consellers politics de Omar Bongo i del seu fill, van ser repatriats de manera urgent. El sentiment de molts gabonesos es de impotencia i injusticia, viuen en un pais extremadament ric, amb reserves de minerals i petroli i a ells s’els nega a diari la part del pastel. Sense esperances, sense feina havent de soportar la opulencia d’uns pocs es normal que la cosa expotés. Van decidir que era el dia i van surtir a pendre una part del que s’els nega a diari. La ira de molts manifestants no distingia petits comerços de peatons pobres, tot era saquejat.
La meva condició de blanc i europeu em situava immediatament al bandol contrari dels manifestant, per tant, em vaig quedar a l’hotel viivint la tensió i la por generalitzada. Ningú parlava amb ningú i encara ara no es sap cap a on anira el país.
A port Gentil (capital petrolifera del país) tres persones ja han sigut assassinades per les bales de la policia i de l’exercit. L’exercit frances, amb un destacament permament de mes de 1000 soldats a Gabon, sembla que es el responsable d’una d’aquestes morts.
Mica a mica la calma va tornant al país, pero el que es sospitós es el silenci de la oposició, que unicament va surtir a intentar calmar als manifestants de Port Gentil. Veurem que pasa en les seguents setmanaes. Mentrestant l’exercit segueix desplegat arreu del pais, ara amb menys contingent militar i els comerços van reobrint poc a poc. Jo vaig pirar per potes de Libreville i sense el visat de Angola…(¡!!). Direcció a l’extrem sud, al feudo de l’oposició. Vaig arribar sense problemes pero havent d’esquivar les barricadas en flames que havien tallat la carretera poques hores abans. Els controls militars estaven al llarg de la carretera de 700 km que uneix Libreville amb Tchibanga, on vaig arribar.
El dia seguent cap a Mayumba, a l’extrem sud del pais, frontera amb Congo.
En un poble al costat del mar, super encantador, amb platges desertes i kilometriques i amb centenars de balenes pasant a diari a pocs centenars de metres de la platja. Per fi una mica de relax…
Nose quin futur li espera a Gabon, pero les coses no pinten bé. Els governs europeus no dubten en finançar i donar suport a dictadors locals. A persones que exploten als seus pobles i permeten l’expoli de les multinacionals europees, americanes i austalianes. El cas de Gabon n’es un exemple però Africa n’esta ple de casos similiar. Espanya dona suport al dictador de guinea ecuatorial, a frança tampoc li sembla importar que el cap d’estat de guinea Conakry hagi arribat al poder mitjançant un cop d’estat ni que el cap d’estat de Níger hagi disolt el parlament, la constitució i hagi anunciat que te la voluntad de gobernar indefinidament el pais. Es mira cap a una altre banda si els goberns dels paisos africans no posen cap impediment a les empreses europees per seguir expolian el pais..No importa que en aquests paisos es practiqui la tortura de manera sistematica i els drets de l’home i les llibertats democratiques que tant diuen defensar els nostres politics no s’apliquen en absolut. El que es interesant es veure la verdadera cara de les democracias occidentals, que no dubten en finançar cops d’estar o a dictadors lliberticides sempre i cuant les multinacionals puguin seguir fent negoci. Una vegada mes es veu com les democracias occidentals i les multinacionals caminen de bracet. I com son les segones les que condicionen les primeres.
Ahir vaig anar a veure les bálenes. Aixo sempre es un espectacle increible. Desenes de balenes porai, vaig tenir la sort de veuren alguns saltar. Ja us penjare les fotos basicament perque tingueu enveja !
Be, alguns dies mes aqui i cap a Congo en piragua !

Au revoire Cameroon!

Salut a totes! Ja us adverteixo que us espera un rollo bastant important.
Be después d’un mes al Cameroon es hora de dir fins a la proxima. Durant aquest mes he carregat les piles comodament i he visitat juntament amb la meva familia alguns llocs interesants que encara no conexia. He vist com m’han canviat Yaounde de cap a peus i com els cameruneses segueixen igual de plastes amb el pesat de l’etó. Després de visitar la selva del cameron amb la meva mare van arribar el meu germa i la seva novia. Vam fer una incursio breu a Kribi, a la platja Camerunesa. Un dels unics llocs de Cameron que podem considerar de turistics (tot i que mai ni he trobat mes d’una vintena). Alla vaig tornar a fer la excursio de les cascades de Lobe i vaig tornar a caure a l’error de visitar els pigmeus de Kribi, seguien com sempre en estat d’embriagadesa total a l’espera dels CFA’s dels turistes. Per sort o per desgracia no em vaig trobar cap dels “amics” que havia fet fa tres anys quan vam visitar el lloc amb el Pep. Kribi, la belle kribi, el temps encara es va comportar, ens va ploure poc… Kribi tambe ha canviat una mica. Els Japonesos han acabat la llotja del peix i ara els restaurants de peix fresc ja no estan en un descampat fets amb materials de l’entorn. M’agradava mes l’ambient d’abans. Tot i aixi encara es veuen des de la platja les plataformas petroliferes nort americanes resultat de l’oleoducte que creua tot cameroon fins al Chad i que va representar la destrucció de milers d’hectaries de boscos i la destrucció de l’habitat de la gent que hi vivia. Después van arribar mon pare i una amiga de la meva mare. Ens em vem anar fins a Limbe, Buea, Bandjoun i demes. Una excursioneta de 5 dies per el sud oest de cameron. L’avantatge que vam agafar un viatje organitzat i no vaig haver de fer mes de guia als meus pares!, almenys durant 5 dies. Ens va caure la del segle tots els dies plovent a bots i barrals. Pero l’excursio va estar molt be. Vam atravesar les plantacions de te, bananes, pinyes, café, cauxú, papaies i demes. Les plantancions seguint les directrius del Banc Mundial (que extrany) i sota l’extorsió de la deuta externa van ser privatitzades l’any 2006 i ara son d’una empresa francesa. Aixi tenim cameron ple de plantacions de productes que els locals no poden comprar (com el café, el te o el cauxú) perque son massa cars i que ademes no son comestibles, tot plegat en mans de empreses extrangeres. Compren barat, pagant salaris de miseria i ens ho venen als europeus a preus de mercat europeu. Negoci rodó, pels propietaris es clar. Vam visitar un centre de recuperacio de primats, els rius de lava de la ultima erupcio del mon cameron (que vaig pujar ja fa 3 anys, superant al Manel, com sempre) i vaig apreciar des de la platja volcanica del litoral la illa de Malabo. On estava el senyor Pep en aquells moments i que em va ser imposible visitar (em van denegar el visat d’entrada tot i tenir els paperots que em demanaven), un desastre desastros vamos. Si algu us ha de planejar un viatge que no sigui el Pep! Jejejeje amb carinyo eh Pep!.
I vam tornar a Yaounde, on he pasat bastants dies des de fa un mes. El meu germa i la seva novia ja van marxar cap a casona la setmana pasada.
A Limbe vaig trobarme un couchsurferu molt simpatic i ademes de casualitat, em va coneixer ell a l’hotel on ens vam allotjar, casualitat maxima. Dies enrera li havia escrit un mail demanantli info per anar fins a Malabo amb barco. Pero ja esta. Sorpresa que al arribar a l’hotel on ens allotjavem a Limbe ell n’era el recepcionista!
Be, com vaig comentar en un dels ultims post tinc un bitllet d’avió mirat. Pero com ja us deveu imaginar (els que em coneixeu) no es cap Europa. Es de Libreville-Johannesburg (Africa del sut) pero he decidit que res, que soc mes xulu que un ochu i res d’avion, que vaig per terra fins a on pugui, aixo sí, cap avaaaaall. Ja tinc la visa de Gabon i la de Congo (Brazzaville) i a partir d’aquí ja vorem cap a on segueixo, s’intentara aconseguir el visat de Angola pero no tinc mases esperances de que m’el facin (demanen carta de invitacio i no hi conec ningu, que raru). Pero no em rendeixo. A Libreville (capital de Gabon) si no hi ha mases problemes visitare la embaixada angolenya. Dic si no hi ha mases problemes perque ara son eleccions a Gabon, i ha gobernat Bongo durant 40 anys amb ma de ferro i robant tot el que podia (que raru) i després de que la palmes fa un parell de mesos ara es presenta el seu fill. Veurem que pasa a Gabon tu! I ho veurem in situ jejejjeje

Us deixo amb algunes fotos d’aquests dies!

Les plataformas petroliferes de Limbe, Kribi, cascades de Lobe, treient el nostre minibús d’un fangal, port de ideanau (frontera amb nigeria), Yaounde, una familia que curra a les plantacions de oli de palma…