Entrava a Guinea amb el regust agredolç que m’havia deixat Guinea Bissau. Guinea Bissau és un país bastant peculiar d’Àfrica occidental on havia fet molt bones coneixences i havia disfrutat de l’hospitalitat africana més sincera. Per altra banda, les seqüeles de la suposada malària encara es feien notar. Dic suposada perquè no vaig ser capaç de trobar un sol metge en tota la zona sud d’aquest minúscul país. El país estava de potes enlaire, quan vaig entrar feia poc que havien matat al president, a un tal João «Nino» Vieira. Els militars havien entrat a casa seva i se l’havien carregat com a resposta a l’atac que havia rebut el cap de l’exèrcit dies abans, el General Tagme Na Waie. Mentrestant, la població restava insensible i indiferent als fers i desfers dels seus governants. El desig majoritari palpable arreu era que es matessin tots entre ells i els deixessin en pau. Guinea Bissau és una ex-colònia portuguesa amb uns índex de pobresa molt exagerats i l’última colònia a «independitzar-se». Una de les peculiaritats del país és que és l’escala que fa la cocaïna arribada de sud-americà abans d’entrar a Europa i és pel control d’aquest mercat que es produeixen magnicidis quotidians. El serveis sanitaris no funcionaven ja que els metges portaven mesos sense cobrar els salaris i el mateix passava amb els mestres. Els únics que cobraven eren els militars i la policia. Però no és sobre Guinea Bissau de què vull parlar.
Seguint amb el fil de la història i després d’incontables hores dins d’un land rover atapeït de gent i mercaderies vaig creuar la frontera i vaig arribar a Guinea, més concretament a Conakry, la seva capital. Per sort o per desgràcia a la capital guineana hi tenia un contacte que havia trobat a la web www.couchsurfing.org que m’acolliria a casa seva. Era un pis luxós situat a la zona rica de Conakry i dins d’una urbanització emmurallada i vigilada les 24 hores. En Rob era un nord-americà que tenia una consultoria i vivia amb un altre nano blanc, també americà i que també treballava a la capital guineana. Els dos havien sigut Peace Corps. Fent un incís, el programa de Peace Corp (cossos de pau) és una maniobra dels estats units que consisteix en enviar i pagar a nord-americans joves una estada de dos any en un lloc concret dins la geografia mundial. No tenen cap programa fixat i solen ser lliures per triar el projecte que volen desenvolupar, i no n’han de passar comptes al seu govern en cap moment. Normalment es dediquen a muntar cooperatives o a la pedagogia. Més enllà del colonialisme cultural i la implantació de dinàmiques capitalistes en regions on es mouen amb altres lògiques els Peace Corps són un contacte permanent del govern estadunidenc amb els països hostes. En aquest sentit es normal que alguns d’ells acabin treballant als països on han estat durant el programa aquest cop treballant directament per multinacionals o les institucions americanes. Era el cas de l’amic del Rob (el nano que m’acollia), no m’enrecordo del seu nom però suposarem que es deia Steven. L’Steven treballava pel departament de defensa del govern dels Estats Units (es llegeix exercit dels EUA) en col•laboració directa amb l’exèrcit guineà. Les seves tasques eren de logística i coneixia a la perfecció totes les armes, tancs i maquinària de què disposava l’exèrcit de Guinea amb el qual treballava. Lògicament no em vaig sentir bé amb cap d’aquests dos personatges i vaig decidir marxar d’aquella casa.
Mentrestant la situació política de Guinea era d’allò més delicada. A finals del 2008 el president que havia governat durant dècades aquesta ex colònia francesa, Lansana Conté havia mort. Immediatament hi va haver un cop militar i el nou president va passar a ser el militar Moussa Dadis Camara. Dadis va afirmar que el seu govern era transitori i que al 2010 convocaria eleccions i que ell no es presentaria però les seves ànsies de poder el van fer canviar d’opinió en breu, cosa que incomodà a la Unió Europea pels motius que explicaré més endavant. Els seus discursos esperpèntics i autoritaris on no deixava passar l’oportunitat d’escridassar en públic als rivals, ja es coneixien com els shows d’en Dadis es barrejaven amb els videoclips que emitia la televisió guineana ballant amb ballarines i cantant que acabaria amb la corrupció. Mentrestant, França i, com vaig comprovar jo mateix, els Estats Units seguien donant suport econòmicament i logísticament el seu exèrcit, França concretament amb dos milions d’euros a l’any en matèria de col•laboració militar, a més de la venta directa d’armes. Tot i així les relacions amb França després de la independència no eren bones, Guinea fou un dels països que més enèrgicament es va apartar de la seva antiga colònia a partir de l’independència. Tot i així França no es vol quedar endarrere amb el repartiment del pastís.
Dadis Camara, antic cap d'Estat de Guinea victima ´d'un intent d'assassinat el 3 de desembre passat.
I es que a Guinea hi ha molt que repartir-se, sota el sòl d’aquest país hi ha el 40 per cent de les reserves mundials de bauxita (mineral de què se’n deriva l’alumini) i els països occidentals no es volien quedar endarrere. No es d’estranyar que les mines de bauxita del país són propietat de tres de les més grans companyies d’alumini del món, Alloca d’EUA, Alcen de Canadà y Rosal de Rússia. Els governs d’aquests respectius països no van dubtar en donar suport i finançar a través de la firma de contractes milionaris amb l’antic govern de Guinea, corrupte i dictatorial. Però és ara que Guinea passa a primer pla de l’actualitat internacional, a l’igual que Zimbabwe i altre països d’Àfrica i es considera als seu govern com de tirànic i salvatge. Però perquè ara? i perquè Guinea i no Gabon, Camerun, Níger o qualsevol altre país Africà que també esta en mans d’assassins?
El tema és que Guinea, comandada per Dadis va firmar amb Xina un contracte on el país asiàtic es compromet a invertir a Guinea 4,5 mil•liars d’euros en infraestructures i per l’extracció de bauxita, or, ferro, petroli… donant l’esquena a les empreses occidentals i als seus govern que fins a setembre de 2009 havien col•laborat estretament amb el dictador Dadis i els seu precursor.
El 28 de setembre passat i davant les declaracions de Dadis afirmant que es pensava presentar a les properes eleccions els partits de l’oposició van convocar un míting a l’estadi de Conakry. La manifestació, legalitzada pel govern es va saldar amb més de 150 morts, milers de ferits i desenes de violacions quan els soldats de Dadis van entrar salvatgement a l’estadi per avortar l’acte polític.
Immediatament em va venir al cap la imatge de l’Steven, l’americà que vaig conèixer a Conakry i que col•laborava estretament amb els botxins.
El 3 de desembre passat, m’assabento que Dadis esta hospitalitzat a Marroc després d’una tentativa d’assassinat. El responsable és Toumba Diakité, un altre militar de la junta que governava el país i que Dadis havia acusat de ser el responsable de la matança del 28 de setembre, al•legant que ell no podia controlar l’exèrcit. Amb Dadis en estat greu i amb Toumba fugit el país rau en mans ara mateix de Sékouba Konaté, el numero tres de l’anterior govern i que ja ha sigut beneït per les potències occidentals.
L’ombra de França en l’assassinat no ha tardat en aparèixer i en resposta els gendarmes que custodiaven l’ambaixada francesa a Conakry van ser ferits per dispars de bala no fa massa dies.
Les relacions dels països occidentals amb les seves antigues colònies segueixen sent relacions d’explotació. Guinea n’és un exemple però són la majoria de països africans que veuen els seus recursos espoliats per tercers països en molts casos, les antigues colònies. Si bé estan entrant nous actors dins del panorama d’espoli Africà encara és França el país amb major nombre d’empreses estrangeres al continent. Dins d’aquest marc ha entrat amb força la xina, nova colonitzadora d’Àfrica i en pugna directa amb els països occidentals pel control de les seves matèries. Per aconseguir-ne el control es dóna suport directe a dictadors (com és el cas de Gabon, Camerun o Níger) a nivell econòmic i de subministrament d’armes i s’alimenten conflictes armats (com el cas de República Democràtica del Congo). Més enllà d’assenyalar als governs africans o europeus i a les seves empreses caldria reflexionar qui són els compradors de les mercaderies espoliades. Som nosaltres els últims beneficiaris de l’explotació, ja que amb aquesta relació d’espoli ens arriben productes manufacturats que ens faràn la vida més còmoda (que no més plena). Un cooperant que treballa per una ONG al Congo es feia la pregunta si realment nosaltres podíem reclamar el dret a tenir ordinadors portàtils, mòbils i aparells d’última tecnologia. Els ordinadors portàtils porten un mineral que prové de l‘est del Congo (el Coltan) i que és el responsable de la guerra que fa anys que dura.
Podem reclamar el dret a tenir objectes sofisticats però per a nosaltres aquest dret suposa l’empobriment i l’alimentació del conflictes armats. Fent-se a nosaltres també còmplices.
Alguns enllaços:
http://www.slate.fr/story/11653/lombre-de-la-chine-sur-la-guinee
http://survie.org/francafrique/guinee-conakry/article/guinea-2006-2007-2009-siguen-las
http://forum.guineenews.org/forum_posts.asp?TID=2155
http://www.elpais.com/articulo/internacional/pais/bauxita/elpepiint/20081226elpepiint_10/Tes
http://www.lavozdegalicia.com/lugo/2008/10/10/0003_7211872.htm
http://www.alcoa.com/guinea/en/home.asp
http://www.sourcejuice.com/1272116/2009/10/20/Los-medios-comunicaci%C3%B3n-Francia-China-Guinea-firmaron-enorme-sin/es/
http://www.afrol.com/es/articulos/14671
No hay comentarios:
Publicar un comentario